El perquè d'Apoikia

A cada societat li arriba el dia en què ha de marxar de casa. Aquest moment arriba als pobles grecs cap allà el segle VIII a.C., quan a causa de la pressió produïda pel desplaçament d’altres pobles del nord, afegida a un creixement demogràfic i a la manca de terra productiva, es veuen obligats a emigrar i ho fan per mar. Es llencen literalment al Mediterrani i durant segles provoquen un canvi decisiu en els habitants de la seva riba que perdurarà al llarg de la història d’Europa.

Aquest significat de fora de casa, entès com a emigració i no com a colònia, que podem trobar en traduccions o significacions posteriors, és al que ens agafem per donar nom al fil conductor del nostre somni. Un somni que no entendríem sense les arrels i el mar que ens nodreixen. Unes arrels de vinya hereva del llegat de la història i un mar que sentim proper i podem olorar les tardes d’estiu mentre bressola els raïms d’on sortirà el nostre vi.

 

 

Benvinguts al viatge

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,

fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;

mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,

car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,

els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,

van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.

Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres..

Odissea, I, 1-10